10é ANIVERSARI DE LA MORT DEL MESTRE ENRIC VALOR

Avui, dia 13 de gener, es compleixen deu anys de la mort del Mestre Enric Valor. Un home dedicat al conreu de la nostra llengua. El seu cicle de Cassana, les seues Rondalles Valencianes, són una mostra del seu saber fer, de la seua estima per la llengua, la cultura i la terra. Amb horitzons amples. Segurament els amples horitzons que contemplava des dels cims que culminen la Serra de Mariola. I del Montcabrer, que li tenia un amor especial.

No és que l'haja tractat massa, per la distància. Però sí suficientment per saber que era un home bo, intel·ligent i cordial. Ens vam trobar en alguns dels premis que convocava Edicions del Bullent. En un d'ells, no sé si dels últims, ell era ja un home molt major. Crec que era al restaurant Las Arenas. Ell es va prestar molt amablement a fer-se una foto en companyia de Tico Marçà i la seua dona, Dolors, i en companyia meua i de la meua dona, Merxe. La conserve amb tot l'afecte del món. Fa uns quants anys, ja, vaig estar al seu poble, Castalla, un dia fred i ventós, plujós, queia com aigua neu, quan baixava des d'Alcoi. Hi vaig anar per a tenir una xarrada amb els alumnes de primària. Qui diria que anys més tard un energumen, alcalde del seu poble, li negara el seu nom a l'institut! I és que els desficaciats, tot i el seu poder, abunden com els bolets. La llàstima és que vinguen avalats pels vots!

No vull que passe aquest dia sense recordar-lo i exigir de part dels qui pertoque, el reconeixement que es mereix.

UUFFF! JA S'HAN ACABAT LES FESTES!

És que arriben totes en un grapat. I com que la majoria de persones les hem paganitzades, que no sé qui deu anar a la Missa del Gall, tot i que fins i tot muntem les figuretes del naixement, ens passem hores i hores en àpats interminables que, si bé al principi, la mateixa nit de Nadal, rebem amb alegria, a poc a poc acabes mirant de reüll el menjar saborós, els torrons de tota mena i les begudes esperitoses... Per no dir el mal sabor de boca que t'entra quan baixes a tirar la brossa i et trobes amb gent que ha de regirar i capgirar els contenidors per trobar algun bocí per menjar...
I no diguem el dineral que se'n va en estrenes, quan les has de donar, en joguets i altres parafernàlies que la societat de consum ens ha imposat. Bé, si això contribueix perquè s'arregle la crisi econòmica, que tothom té dret a viure i ja se sap que sense consum els diners no arriben a tots... Qui no es consola és perquè no vol. Com diem a Cap d'any, que no falte salut i un tros de pa a la boca. Jo, des que he patit tanta operació per culpa dels dos accidents i m'he passat tants dies d'hospital. és la salut el que més m'estime. En fi, per no allargar-ho més, us diré que els Reis m'han dut com sempre llibres. Els trie jo, és clar. Els ho faig arribar per correu-e. I ells, puntuals, me'ls fan arribar. N'he adquirit (perdò, me n'han regalat) de tota mena. D'escriptors valencians i d'estrangers. Així anem tenint una idea de què es cou per casa i pel món. Potser a mesura que els vaja llegint, us els vaja comentant, tot i que no és el que millor em va. De moment, durant l'intermezzo, he recuperat lectures d'Eiximenis, com us vaig dir, de Montserrat Roig i de Terenci Moix en la col·lecció Història de la Literatura Catalana. De tant en tant s'ha de traure la pols als llibres...
Que passeu bon any, tingueu salut i no us oblideu de les promeses (bones) de canvi. Que no siguen mers desitjos que s'obliden el dia dos de gener de matinada i a traïció... Salut física i mental! I a treballar per aquest (inexplicable) país!...

JOAN PLA GUANYA L'ENRIC VALOR DE NOVEL·LA JUVENIL

Amb La maledicció del graal càtar

Dissabte 19 de desembre de 2009 s'ha lliurat el 29 Premi de narrativa juvenil Enric Valor. El premi, que convoquen Edicions del Bullent i l'Ajuntament de Picanya, està dotat amb 6.000 euros i un gravat del reconegut artista valencià Rafael Armengol. S'hi han presentat 20 obres.

L’obra:

La maledicció del graal càtar és una novel•la que, narrada des dels temps actuals, s'endinsa en els temps de l'heretgia càtar. Per tant, la història passa en terres valencianes i a Carcassona, en terres occitanes.

Maria, no se sent còmoda a casa. Hi ha els típics conflictes familiars amb els pares i un germà drogaddicte. Davant la por que pren al seu germà, fuig a Carcassona on viu Charles, un jove a qui va conéixer en un viatge d'intercanvi estudiantil. Però amb ella s'endu una estranya medalla que conté una maragda. Només quan la llueix en un dels actes culturals que es fan a l'estiu a Carcassona, Mr Brouart,  gran historiador del catarisme, la reconeixerà i començarà una llarga i trepidant història per aconseguir el 'graal càtar', sobre el qual pesa una greu maledicció que s'anirà complint sense excepcions.

L’autor:

Joan Pla (Artana, 1942), resideix a Borriana des de fa molts anys. Va cursar uns anys d'Econòmiques i Magisteri. Ha exercit com a professor fins a la seua jubilació. Com a escriptor va començar a publicar l'any 1980, després que guanyà el Premi Malva-rosa de València i l'any 1981 quedà finalista dels Premis Ciutat de València amb Mor una vida, es trenca un amor. Des d'aleshores ha emprés una llarga i prolífica cursa literària amb més de cinquanta títols publicats.

En Edicions del Bullent ha publicat:

* L'ordinador màgic,

* El poble que recuperà la lluna,

* L'Òmicron,

* El secret de Hassan, el morisc

* Tots els noms d'Eva,

* Un cadàver amanit amb xampany,

*El crim del mas maleït és el seu darrer libre. És una novel•la de misteri, al voltant d'uns crims en un mas als peus del Montcabrer, que acaba d'arribar a les llibreries.

Ha guanyat diversos premis literaris, com el de Bancaixa, Vicent Silvestre, el de la crítica de l'IIFV, Vila de l'Eliana, Ciutat de Vila-real, de Torrent i de Borriana.

Valoració del jurat:

El jurat, format per Pilar Puchades, Iolanda Marco, Xavier Bertran, Francesc Rodrigo i Núria Sendra, ha volgut reconéixer la gran qualitat de l'obra Al punt de mira.

Finalment, ha decidit, per majoria, atorgar el guardó a l'obra titulada La maledicció del grial càtar, que, un cop oberta la plica, ha resultat ser de Joan Pla. L'ha qualificat com una novel•la d'aventures i d'intriga, de la qual ha destacat la vivesa del tractament, l'adequació al públic juvenil, el rerefons històric i el final sorprenent .

EL CRIM DEL MAS MALEÏT

Sinopsi:

Miquel, estudiant de Belles Arts, està pintant als peus del Montcabrer el Mas del Baró. Aquest mas és conegut pel Mas Maleït des que s'hi va produir l'estrany i misteriós assassinat de les dues filles del masover. Quan pinta els ametlers que presideixen l'entrada al mas, apareix reflectit al llenç un rostre femení que mostra uns ulls esgarrifats. Sorprés davant la repetició del fenomen, Miquel iniciarà una investigació que el durà a esbrinar qui s'amagava darrere d'aquell execrable crim. Una novel•la que anirà desvetlant l'un darrere de l'altre els més inesperats i sorprenents personatges.

Francesc Eiximenis ve acompanyat de neu

Imagine que en temps de Francesc Eiximenis també devia nevar prou perquè aquells segles sembla que van ser prou freds. Amb l'any Eiximenis he rescatat de la prestatgeria un llibre dels Clàssics de la Literatura Catalana d'Edicions 62, Hi ha uns quants contes i unes faules del Terç del Crestià. La veritat és que per a un lector d'avui dia, amb la mentalitat moderna, molts dels seus contes o 'eximplis' ens resulten d'allò més naïf i innocent. Però sobretot sorprèn la facilitat amb què denigren la dona, i fan escarni de les persones. 'De com cal castigar la dona maliciosa', seria un exemple del primer i 'L'exemple del bon home i l'esclau grec', seria un exemple del segon, en què fins i tot Déu Nostre Senyor aprova la venjança contra el pobre esclau... En fi, eren uns altres temps i una altra manera de concebre la justícia. 

Però el que us volia dir és que la lectura de F. Eiximenis ha coincidit amb les primeres neus. Avui quan m'he llevat he vist el Penyagolosa tot nevat. Ja us vaig dir que la meua finestra hi mira i veig quan està assolellat, núvol o emboirat i no s'hi veu... Però avui ha aparegut tot lluminós de sol, reflectint la primera nevada. Estava impressionant. Llàstima que el mateix sol i el vent, amb una temperatura no massa freda, haja evaporat ràpidament la blanca capa..., tot esperant la pròxima perquè, tot i el canvi climàtic, està clar que quan ens ve vent siberià no hi ha CO2 que pare el fred gèlid i la neu...

NO PODEM DEIXAR-HO PASSAR PER ALT

Víctimes del primer genocidi

 No podem deixar passar per alt la data dels 400 anys de l'expulsió dels moriscos. Eren els habitants que el rei Jaume es va trobar quan va arribar a conquistar les terres valencianes. Eren, la majoria, els antics pobladors que havien estat convertits a l'islamisme en contacte amb els conqueridors musulmans. La visita de Hayat Dínia m'ho ha dut al record. Una descendent dels moriscos expulsats que viu a Rabat i que han guardat en la memòria familiar aquell fet tan injust i horrorós. Eren els temps de l'Espanya de religió única. De la impossibilitat de ser diferent. El cognom Dínia que la família de Hayat ha conservat, deriva de la ciutat de Dénia, del port de la qual van eixir cap a les costes africanes. Vivien a la Maria Alta. Ara ha tornat durant uns dies per visitar la ciutat, les seues valls i el mateix port. Diu que continuen sentint-se part del nostre poble. Que allà a Rabat, han anat casant-se entre ells per no mesclar-se amb els nadius.

La fundació Cirne de Xàbia, de la mà d'Enric Martínez, li ha retut un homenatge i li ha lliurat una carta escrita en àrab on diu: "L'expulsió del teu poble, Hayat, ens incumbeix a tots els que vivim ací, és la nostra responsabilitat. I per cicatritzar eixa ferida hem d'assumir la seua memòria tot i que ens faça nosa".

Esperem que Hayat Dínia tinga un bon viatge i un bon record que ajude a unir els pobles i tanque velles ferides. Qui diu que molts dels 'magribins' que veiem circular pels carrers de les nostres ciutats no siguen descendents d'algun dels nostres pobles?

Si volem assabentar-nos de la seua història res millor que llegir VIDA I FINAL DELS MORISCOS VALENCIANS, de Joan F. Mira, editat per Ed. Bromera.

VISITA AL CEIP JOSEP ITURBI DE BORRIANA

Avui he fet la primera visita, en base als ITINERARIS DE LECTURA, de la mà de la ILC, al Ceip Josep Iturbi, de Borriana. Els alumnes, que han llegit MUSSA, EL FILL DE BARBA-ROSSA, han fet un treball de recopilació i exposició dels llibres de l'autor i un mural amb els llibres més significatius. Però alló més important ha estat la sèrie de preguntes que els alumnes/lectors li han fet a l'autor i que aquest ha anat contestant, esplaiant-se en les seues respostes que han estat del seu interès. Es tractava de donar a conéixer el treball de l'autor, com ha arribat a dedicar-se a l'escriptura, quines alegries i problemes comporta. Els alumnes s'interessen molt per la infantesa de l'autor. 'Tu, quan eres xicotet, ja volies ser escriptor?', és una de les preguntes no hi falten mai. La vetlada ha estat del més amena i, com sempre, el temps es fa curt.

Si vols veure més fotos de l'acte, POLSA ACÍ.

LA VIOLINISTA DE PARÍS

(Imatge extreta de Google. Sense nom)

LA VIOLINISTA DE PARÍS, de Joan Pla, ha quedat finalista del Premi Bancaixa de literatura juvenil, en els Premis Ciutat d'Alzira 2009. El veridicte es va donar a conéixer el matí del dia 6 de novembre en el marc de Sant Miquel dels Reis. La guanyadora ha estat Maria Carme Roca, amb FANTASFRIZY.

Bernat és un estudiant de Belles Arts que es veu de sobte trasbalsat quan, temps després que el seu pare ha perdut la feina, en no poder fer front a la hipoteca del pis, la família s'ha de traslladar a viure a cals avis materns. Sense un cèntim a les butxaques, Bernat es nega a ser una càrrega per als seus avis i s’integrarà en un grup local okupa, antisistema. En assabentar-se de les jornades que els moviments anticapitalistes celebren a Barcelona, hi anirà allà amb dos companys més. S'integrarà en el moviment Terre Nouvelle, que prepara per a la tardor una protesta general als carrers de París, evocant el Maig del 68. Bernat lluitarà amb els seus companys per enderrocar el sistema capitalista i construir un nou ordre que, en paraules del líder Marcel Beaulieu, ha d'acabar duent el paradís a la terra. Però, ferit, en enmig de les dures manifestacins Bernat farà cap a la Place du Tertre, als peus de Montmartre. on coneixerà la jove Céline, la violinista que hi toca cada dia. Tot i la forta resistència d'ella, ell se n’enamorarà bojament. Començarà una trepidant aventura amorosa, a París, en primer lloc, i a la Bretanya francesa, tot seguit, on s'hi veuran forçats a fugir, a la recerca de la felicitat...

Quedar finalista en un Premi tan prestigiós com el de Bancaixa, és un gran honor per la qualitat d’obres que s’hi presenten. La violinista de París va a la recerca de vells i nous lectors. Crec que aquesta novel·la no deixarà indiferent cap lector, ni jove ni gran. És la recerca utòpica de la construcció del paradís en la terra, rebutjant tota explotació personal, corrupció política  i el'speculació capitalista. L’amor entre Bernat i Céline, a París i a la Bretanya francesa, no és més que un tast d’aquest paradís.

Si vols fer-ne un tast CLICA

DESPRÉS DE LA TEMPESTA ARRIBA LA CALMA

Després de la forta tempesta que vam patir, sobretot a Borriana, i als poblats marítims, ha tornat la calma. Aquesta és una foto presa al mateix Grau de Borriana. La major part de les vesprades, la meua dona i jo agafem el cotxe i fem una passejada, sense baixar-ne, aturant-nos davant la mar, si fa mal oratge, o baixem a passejar per l'ampla vorera, si fa bo, en companyia de Duna, la chihuahua que un dia vam haver de quedar-nos perquè no la retornaren a la granja de criança, on l'anonimat, el fred o la calor l'haurien feta patir, tan sensible com és. De manera que ens coneixem tots els colors de la mar, el verd jade, el violeta, el verd botella, el blau transparent, o el color fangós després d'una forta pluja, quan el riu Anna baixa la terra des de les muntanyes de l'interior: Aín, Eslida i Artana. L'aigua reflecteix el color dels núvols de ponent, ataronjats o de blau cobalt. I ens coneixem tots els seus moviments. Plana com un espill, picadeta pel vent del sud o de garbí, encrespada per la llevantada, arrossegant amb ella la sorra i els còdols que se li posen a mà. Quan hi passegem, pensem en els cinc anys que vaig haver d'estar de mestre a Godelleta, tan lluny de la mar, que sentíem una gran enyorança, que ens passava quan, tornant a Borriana els caps de setmana la descobríem en l'autovia de l'avinguda de Catalunya, eixint de València. I recorde quan de petit, quan vivia a Artana, pujàvem al castell des d'on es veia una petita franja il·luminada pel sol. Era la platja de Nules. Ara se m'ha ficat dins meu i tot i que pel meu accident no puc entrar a prendre-hi el bany, només de mirar-la recupere la pau...

Si mire per la finestra del menjador de casa, se m'obri un paisatge que tembé em porta records d'infantesa. Allà lluny, en l'horitzó, heu de veure el Penyagolosa, la muntanya més alta de les terres de Castelló. Avui estava il·luminada pel sol. Molts matins la boiriina l'oculta. S'alça com el gegant de pedra que és. També havíem de pujar al castell del poble per veure-la, ja que està a l'altre costat de tossal, o costera, on jau el poble, al nord. Per tant, el castell, a més de ser el nostre lloc de jocs, on desenvolupàvem la nostra imagicació jugant a guerrers i provant de descobrir-hi algun secret amagat entre les runes, era el nostre mirador on descobríem part de la maturalesa del nostre país. La seua geografia extensa i la nostra mar. Vaig pujar abans de tindre l'accident al cim del Penyagolosa, en una de les excursions que vam fer a Sant Joan. Quin panorama no s'hi veu si el dia és clar. Jo hi he estat moltes vegades amb la meua família, a Vistabella i a l'ermita de Sant Joan, un lloc que invite els valencians i a tutti quanti a visitar, si encara no ho han fet. Hi hem fet també alguna vegada rovellons. Però és el seu paisatge, i un bon dinar al restaurant, o una torrada a l'aire lliure, en els foguers que hi ha preparats, el que et tonifica l'esperit...

CONTINUE EN LA TASCA DIÀRIA

Portada i contraportada del llibre

17/09/2009.

Ja he tornat de la meua estada en contacte amb la natura i amb la mar. Vull dir que m'he reclòs durant tres mesos a l'habitatge de la platja de Borriana, on he acabat de madurar unes novel·les juvenils que he posat en mans de les editorials adients a l'espera de veure què passa. L'editorial que de moment m'ha confirmat, amb contracte en mà, que me'n publicarà una és Edicions del Bullent. Porta per títol EL CRIM DEL MAS MALEÏT. Una novel·la que passa entre Alcoi i els peus del Montcabrer. Una història d'intriga amb el fons de l'assassinat de dues germanes durant la postguerra en un mas als peus de la muntanya mítica.

Aquest curs continue preparat per a col·laborar dins de les meues possibilitats. Sé que el treball del professorat és dur, poc agraït per la societat, però recompensa si es veu que l'alumne acaba traient profit de la seua educació. No està malament tirar-vos una maneta, si és possible.

VIGILEU QUE NO US PASSEN PER ALT ELS ITINERARIS DE LECTURA.

EL LÍMIT ÉS FINS A FINAL DE SETEMBRE.