Després de la forta tempesta que vam patir, sobretot a Borriana, i als poblats marítims, ha tornat la calma. Aquesta és una foto presa al mateix Grau de Borriana. La major part de les vesprades, la meua dona i jo agafem el cotxe i fem una passejada, sense baixar-ne, aturant-nos davant la mar, si fa mal oratge, o baixem a passejar per l'ampla vorera, si fa bo, en companyia de Duna, la chihuahua que un dia vam haver de quedar-nos perquè no la retornaren a la granja de criança, on l'anonimat, el fred o la calor l'haurien feta patir, tan sensible com és. De manera que ens coneixem tots els colors de la mar, el verd jade, el violeta, el verd botella, el blau transparent, o el color fangós després d'una forta pluja, quan el riu Anna baixa la terra des de les muntanyes de l'interior: Aín, Eslida i Artana. L'aigua reflecteix el color dels núvols de ponent, ataronjats o de blau cobalt. I ens coneixem tots els seus moviments. Plana com un espill, picadeta pel vent del sud o de garbí, encrespada per la llevantada, arrossegant amb ella la sorra i els còdols que se li posen a mà. Quan hi passegem, pensem en els cinc anys que vaig haver d'estar de mestre a Godelleta, tan lluny de la mar, que sentíem una gran enyorança, que ens passava quan, tornant a Borriana els caps de setmana la descobríem en l'autovia de l'avinguda de Catalunya, eixint de València. I recorde quan de petit, quan vivia a Artana, pujàvem al castell des d'on es veia una petita franja il·luminada pel sol. Era la platja de Nules. Ara se m'ha ficat dins meu i tot i que pel meu accident no puc entrar a prendre-hi el bany, només de mirar-la recupere la pau...
Quan vam deixar d’entre el joc
Fa 10 anys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada