diumenge, 25 d’octubre de 2009

DESPRÉS DE LA TEMPESTA ARRIBA LA CALMA


Després de la forta tempesta que vam patir, sobretot a Borriana, i als poblats marítims, ha tornat la calma. Aquesta és una foto presa al mateix Grau de Borriana. La major part de les vesprades, la meua dona i jo agafem el cotxe i fem una passejada, sense baixar-ne, aturant-nos davant la mar, si fa mal oratge, o baixem a passejar per l'ampla vorera, si fa bo, en companyia de Duna, la chihuahua que un dia vam haver de quedar-nos perquè no la retornaren a la granja de criança, on l'anonimat, el fred o la calor l'haurien feta patir, tan sensible com és. De manera que ens coneixem tots els colors de la mar, el verd jade, el violeta, el verd botella, el blau transparent, o el color fangós després d'una forta pluja, quan el riu Anna baixa la terra des de les muntanyes de l'interior: Aín, Eslida i Artana. L'aigua reflecteix el color dels núvols de ponent, ataronjats o de blau cobalt. I ens coneixem tots els seus moviments. Plana com un espill, picadeta pel vent del sud o de garbí, encrespada per la llevantada, arrossegant amb ella la sorra i els còdols que se li posen a mà. Quan hi passegem, pensem en els cinc anys que vaig haver d'estar de mestre a Godelleta, tan lluny de la mar, que sentíem una gran enyorança, que ens passava quan, tornant a Borriana els caps de setmana la descobríem en l'autovia de l'avinguda de Catalunya, eixint de València. I recorde quan de petit, quan vivia a Artana, pujàvem al castell des d'on es veia una petita franja il·luminada pel sol. Era la platja de Nules. Ara se m'ha ficat dins meu i tot i que pel meu accident no puc entrar a prendre-hi el bany, només de mirar-la recupere la pau...

Si mire per la finestra del menjador de casa, se m'obri un paisatge que tembé em porta records d'infantesa. Allà lluny, en l'horitzó, heu de veure el Penyagolosa, la muntanya més alta de les terres de Castelló. Avui estava il·luminada pel sol. Molts matins la boiriina l'oculta. S'alça com el gegant de pedra que és. També havíem de pujar al castell del poble per veure-la, ja que està a l'altre costat de tossal, o costera, on jau el poble, al nord. Per tant, el castell, a més de ser el nostre lloc de jocs, on desenvolupàvem la nostra imagicació jugant a guerrers i provant de descobrir-hi algun secret amagat entre les runes, era el nostre mirador on descobríem part de la maturalesa del nostre país. La seua geografia extensa i la nostra mar. Vaig pujar abans de tindre l'accident al cim del Penyagolosa, en una de les excursions que vam fer a Sant Joan. Quin panorama no s'hi veu si el dia és clar. Jo hi he estat moltes vegades amb la meua família, a Vistabella i a l'ermita de Sant Joan, un lloc que invite els valencians i a tutti quanti a visitar, si encara no ho han fet. Hi hem fet també alguna vegada rovellons. Però és el seu paisatge, i un bon dinar al restaurant, o una torrada a l'aire lliure, en els foguers que hi ha preparats, el que et tonifica l'esperit...

Cap comentari: